Mónica, un món a la mà...

La història de la Mònica no deixa indiferent. Quan el professor ens va dir al darrer seminari que ens posaria un reportatge sobre una nena que era sorda i cega vaig pensar que seria un reportatge qualsevol, d'aquells que busquen la llàgrima fàcil i la compassió dels altres. Però no va ser així. Des del primer moment la vida de la Mònia em va sorprendre.

Reconec que tinc certa sensibilitat cap als nens i nenes que presenten dificultats a l'hora de portar una vida que podríem definir “normal”. Ja havia sentit a parlar sobre casos d'infants amb una discapacitat auditiva i visual alhora, però no podia imaginar-me fins a quin punt poden sentir tot allò que els envolta. Que la Mònica hagi arribat fins aquí, no és una casualitat. Va tenir la sort, entre cometes, de quedar sorda als 6 anys, per la qual cosa va poder desenvolupar una capacitat lingüística que li permet relacionar-se més fàcilment amb tot allò que l'envolta. La ceguesa la té des del primer any de vida. Encara que visualment no pot percepre més que ombres i algunes formes difuminades, les restes que li queden són molt valuoses, tal com expressa ella mateixa: “ si perdés la resta de vista que em queda, em moriria”. El mateix diu sobre les seves restes auditives, que també són mínimes però que li permeten anar evolucionant el seu llenguatge amb l'ajuda d'una logopeda.

Tot i això, la Mònica és capaç de comunicar-se amb gairebé tothom, si més no, a casa i a l'escola resulta una comunicació completament normal. Es comunica a través d'un codi dactilològic, és a dir, parla a través de les mans. Els seus companys de classe han après aquest codi i poden parlar amb ella sempre que els vingui de gust. Així mateix, la Mònica sempre disposa d'un professional de l'educació especial al seu costat, a classe, que l'ajuda a seguir la lliçó. L'any en què es va gravar el documental, la Mònica era la primera noia de Catalunya, sord-cega, en adquirir aquest nivell educatiu. El mèrit no només rau en haver arribat fins aquí, sinó en haver-ho fet en un centre ordinari, en un centre del que podríem dir, és totalment inclusiu. Hi ha assignatures com música i plàstica que la Mònica no realitza, cosa que em fa pensar que, potser, amb els mitjans adequats, podria realitzar en un nivell adaptat a les seves capacitats. Pel que fa a la resta d'assignatures, les realitza sense cap dificultat, simplement amb algú que li tradueixi un codi oral a un codi tàctil. Així doncs, no ha necessitat una adaptació curricular a nivell de continguts.

La Mònica és capaç de fer el mateix que fan la resta de companys de la classe, i per què no dir-ho, potser molt millor. El que necessita és, simplement, un altre mitjà de comunicació que li permeti accedir al món on és tothom. L'escola a la que ha tingut la sort de poder anar, és una escola totalment inclusiva. El més fàcil hauria estat dir, “com queno podrà fer el mateix que els seus companys, que vagi a una escola especial o la fiquem en una aula específica”. És evident que és una postura molt més còmoda, segurament, per als professors i la resta de professionals del centre. Però, i per a la Mònica, que hauria estat millor? Se l'hauria aïllat, se li haurien tallat les ales, se l'hauria, segurament, enfonsat...

A casa, la Mònica, realitza les mateixes tasques que qualsevol altra persona de la seva edat: es prepara l'esmorzar, fa el llit, agafa la motxilla, i se'n va cap a l'escola. L'actitud dels pares és un dels aspectes que més sorprèn. Tal com comenta la seva mare, en un determinat moment del documental, la Mònica no és cap “pobreta”: “qué pobrecita ni qué pobrecita...¡Qué espabile!”.

De segur que per a aquests pares no ha estat fàcil prendre la desició de que la Mònica arribi a ser una nena autònoma, una nena com qualsevol altra. Les dificultats de poder portar una vida completament normal són moltes. La Mònica no tindrà sempre als seus pares, per això, l'ensenyen a utilitzar el bastó, encara que a ella no li acaba de fer la idea. La Mònica necessitarà algú que l'ajudi a fer la compra, a creuar un carrer, a demanar alguna cosa a qui no coneix el seu codi de llenguatge... És per això que els pares van decidir preparar-la per ser una persona autònoma i autosuficient, amb les dificultats i riscos que comporta, però amb la convicció d'haver fer les coses bé i d'haver donat el màxim per a què ella, algun dia, pugui valer-se per si mateixa. L'actitud oberta dels pares ha fet que la Mònica hagi desenvolupat unes habilitats comunicatives que resulten, si més no, impensables en un primer moment. Es relaciona amb els companys de l'escola, amb els mestres, amb els amics, amb la seva família. No només amb els pares, sinó amb els tiets, amb els cosins,.. que amb més o menys dificultats han après el codi dactilològic.

La Mònica ens fa veure el món d'una altra manera. Resulta molt tòpic dir allò de, “nosaltres sempre queixant-nos i hi ha gent que té problemes de veritat”. Sí, i no. La Mònica no em desperta llàstima, ni por, ni tan sols pena... La Mònica em desperta ganes de viure, de somiar, de fer coses, de voler aprendre sempre més i de tot... La Mònica és qui hauríem de ser tots.

Quiet?

InQuiet

Màrius Serra va néixer a Barcelona l’any 1963. Es descriu a ell mateix com un “verbívor”, i és que la seva trajectòria en el món de les lletres no mereix altra denominació. Escriptor, ludolingüista , periodista, traductor, llicenciat en lletres anglogermàniques...

Ha publicat diversos llibres sobre temàtiques ben diferents. Verbàlia 2.0 i DiccioMàrius són les seves últimes obres sobre enigmística; Monocle, obra literària que anà publicant a La Vanguardia al llarg de l’any 2003 demanant als lectors quin volien que en fos el final, o Quiet, on narra la experiència real viscuda des del naixement fins els set anys de vida del Lluís, el seu fill, afectat per una greu encefalopatia.

Serra ha rebut diversos guardons al llarg de la seva carrera literària, dels quals en destaquen el Premi Ciutat de Barcelona el 1999 per La vida normal; el 2001, el premi Lletra d’or per Verbàlia i el premi Ramon Llull de novel·la, el 2006, per Farsa.

Actualment col·labora amb el diari Avui, duu la secció dels mots encreuats de La Vanguardia i presenta un espai radiofònic a Catalunya Ràdio sobre jocs lingüístics que porta per nom “Enigmàrius”

Col·labora també amb el programa “Divendres”, a la TV3, on presenta un espai dedicat també als enigmes lingüístics.

La seva obra, en termes generals, destaca per un to directe, sense embuts, i un llenguatge acurat, però sense grans embolics, tot i que, evidentment, és una mostra de la seva alta capacitat lingüística on es permet alguns recargolaments que semblen sorgir de la enigmística que tant li agrada.

A l’igual que ja van fer Josep Maria Espinàs amb El teu nom és Olga, o Miguel Gallardo amb María y yo, Màrius Serra explica en el seu llibre la “diferència”, l’experiència de viure amb un infant discapacitat.

Quiet, per la seva temàtica, podria tractar-se d’un llibre ploraner, però resulta no ser així. Tal com ell explica en una entrevista a El Periódico, “ no pretenc jugar amb la llàgrima ni amb el xantatge emocional”. Quiet és, doncs una novel·la de reivindicació de la “ètnia Llullu”, nom que dóna al seu fill i a la resta d’infants que pateixen alguna encefalopatia. És, segons paraules de Serra, “una novel·la sense ficció”.

El llibre conté escenes d’allò més divertides, tractades, algunes d’elles, amb una ironia punxant que travessa el cor del lector. D’altres, tristes i encongidores, plenes de sentiments i emocions contingudes per l’autor que ens explica com si res no passés.

Sorprèn la facilitat amb la que narra les dificultats i vicissituds diàries a les quals s’enfronta amb el Lluís: pujar a l’autobús, anar a dinar a un restaurant on a la mestressa no li agraden els “llullus”,.. Però també ens conta les situacions més divertides, més absurdes que els han ocorregut al llarg d’aquests set anys: el canvi de bolquers dins El Vaticà, el premi a la desconnexió mental més increïble al Museu de la Ciència de Vancouver, ...

Són molts els moments que es viuen amb intensitat a Quiet. Resulta ser un llibre d’aquells que fa por llegir, per la sinceritat dels sentiments, de les situacions, per la realitat a la qual està sotmès. Es fa estrany trobar-se llegint aquest llibre amb un somriure que va de banda a banda de la cara, i és que Màrius Serra ho aconsegueix. Així com ell comenta, el llibre, no pretén ser “un manual”, sinó “un relat perdurable” al mateix temps que per a ell, va resultar ser una eina d’introspecció, una forma de conèixer-se a si mateix i de donar a conèixer al món els “llullus”.

M'avorreixo

Comentari sobre un article de “El Adarve”

L'article que he escollit per comentar del bloc de Miguel Ángler Santos Guerra, “El Adarve”, es titula Me aburro. M'agradaria poder dir que m'ha sorprès el tema del qual es parla en l'article, però desgraciadament, no és així. Porto treballant 3 anys a les escoles d'estiu d'Eivissa i, la veritat, és que és una frase bastant comú entre els nens i nenes. I no parlo de nens i nenes de 10,11 o 12 anys. Parlo d'infants de 3 i 4 anys! Vaig sentir un dia una monitora que comentava amb una altra: -Però què els passa a aquests nens? Que ja no saben jugar sols? I l'altra monitora li va contestar: -Per això estem aquí, perquè no s'avorreixin!
Hi he pensat tant en aquella conversa... Jo també m'he preguntat què els pasa als nens i nenes perquè s'avorreixin amb l'edat que tenen. Recordo que, quan tenia aquesta edat, em passava tot el dia jugant al jardí: pujava als arbres, omplia pots de terra, feia forats a la feixa, llegia contes, jugava amb les ninetes... Pens que els al·lots i al·lotes d'avui en dia porten una vida tan programada que, quan surten d'aquesta rutina, es perden. No se'ls dóna temps perquè juguin, perquè investiguin, perquè imaginin. Els pares i mares omplen les agendes de les criatures amb tal quantitat d'activitats escolars que no els queda temps per a ells. Ara anglès, ara música, ara natació... Arriben a casa a les dues de la tarda, dinen, miren la tele una estona i ja marxen a les activitats extraescolars. On està el temps que haurien de dedicar aquests nens a llegir contes amb els seus pares? I a cuinar amb ells? I a passejar!? Una cosa tan bàsica com és sortir al carrer amb els pares i anar a passejar, simplement a caminar per la ciutat, pel camp, pel poble... S'obre, davant els ulls del nen, un enorme ventall d'entreteniment.
De totes maneres, aquest avorriment del què es parla, no només afecta els infants. Els adults també s'han contaminat de les presses i la demanda de la societat acutal i tampoc són capaços de sortir d'aquesta roda de rutina i mecanicitat. Tinc la sensació que, a part d'avorrir-se, desaprofiten les seves capacitats i les que ofereix, també, el medi que ens envolta. Preferim quedar-nos el diumenge tirats al sofà de casa mirant la tele. I no és d'estranyar. Portem un ritme de vida accelerat, vivim a contrarellotge i, tot i així, tenim la sensació que mai arribem a tot. Per això, després, quan tenim temps lliure, no sabem què fer. Fa uns anys, va sorgir un moviment social i cultural, podríem dir, que es basava en la filosofia oriental. S'anomena moviment Slow, que, resumit en poques paraules, es basa en portar una vida tranquil·la, sense presses ni estrés i, a més, aprofitar tot el temps lliure que la vida ens ofereix per omplir l'ànima de coneixement i plaer intel·lectual. Llegir, anar al cinema i gaudir de la natura són alguns dels punts en els què es recolza el moviment. Un altre dels temes als que fa referència i amb una especial atenció és al menjar. Què ens passa que mengem com si ens empaitessin? On estan les reunions familiars a l'hora de dinar en les quals es debatia, es comentava, es parlava... Què passa amb el diàleg? Vivim en l'era de la comunicació i cada vegada les persones tenen més dificultats per expressar les seves emocions i els seus sentiments. Sovint he sentit la frase aquesta de:- La culpa la té la tecnologia, que ja ningú sap fer res! Jo diria que la culpa la tenim nosaltres per fer-ne un mal ús, o millor dit, un abús! Hem arribat a un punt que, fins i tot, els infants s'avorreixen davant la televisió. Després hi ha l'ordinador, els videojocs, etc.
La veritat, és que jo, temps per avorrir-me no en tenc. He après, amb el pas dels anys, a prioritzar els meus interessos perquè no vull que se m'emportin ells a mi per davant. Si un dia s'estudia menys, ja s'estudiarà més el dia de demà, però sempre ha d'haver-hi temps per parlar amb un amic, per mirar una pel·lícula, per llegir un bon llibre, per sortir a passejar, per fer esport...
Si aprenguéssim a racionar les nostres activitats i col·locar les nostres preferències vitals per davant de les presses i l'estrés, seríem més feliços i de segur que no ens avorriríem.

M’Avorreixo

View more presentations from Any.

INNOVACIÓ EDUCATIVA

Introducció i principis bàsics de la innovació educativa

Innovar és canviar. Així com el concepte d’ensenyar ha anat variant al llarg de la història, també ha estat necessari que l’escola s’anés adaptant als temps que li pertocaven. Tenim el mal costum de pensar que temps passat foren millor i aquest és un dels factors que ens impedeixen mirar endavant. La innovació suposa un canvi en la concepció de l’ensenyament i l’aprenentatge. Innovar és un repte que proposa relacionar, segons paraules de Carbonell, “el coneixement amb l’afecte, el pensament amb els sentiments, el raonament amb la moralitat, allò acadèmic amb allò personal, els aprenentatges amb els valors”. Així doncs, ens trobem davant una complexa xarxa de conceptes sobre tot el que hauria d’abraçar l’educació avui. La teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner és una de les evidències de la necessitat del canvi i de com aquest canvi ha d’anar enfocat, sobretot, a les capacitats i aptituds de l’infant. Les demandes de la societat actual juguen un paper molt important en el camp de l’ensenyament, ja que, al cap i a la fi, es pretén crear ciutadans competents en totes les àrees que abraça l’educació per tal que, en un futur no molt llunyà, puguin viure i conviure plegats. Així doncs, el paper de l’educació és fonamental per al creixement d’una societat justa, democràtica i solidària.
Un dels altres factors que intervenen directament en aquest procés d’innovació és l’aplicació de les noves tecnologies. Les TIC aplicades a l’educació han de ser una eina fonamental per al desenvolupament de les capacitats dels infants, que han d’adquirir competències en tecnologia perquè, després, siguin capaços de fer-les servir autònomament i construir el seu propi coneixement, sent capaços de cercar, destriar i reformular informacions. D’aquesta manera, la innovació educativa va molt lligada al marc teòric del constructivisme, on l’infant “construeix” el seu aprenentatge. Un dels errors més comuns que es cometen amb l’ús de les noves tecnologies, és el de seguir emprant la mateixa metodologia en activitats on s’usa tot aquest arsenal informatiu. No es poden copiar models d’ensenyament-aprenentatge tradicionals, plasmar-los en format interactiu i seguir treballant-los de la mateixa manera. L’ús de les TIC implica un canvi metodològic molt important. El que importa no és el què, sinó el com. De res serveix que els infants desenvolupin les seves habilitats en el camp tecnològic si després no són capaços de ser crítics amb el coneixement que estan construint.

Innovar, també significa renovar. Ha d’haver-hi, primer de tot, una consciència de canvi i una intencionalitat per a que aquest es produeixi. Això implica modernitzar certes pràctiques i models educatius, elaborar nous projectes i programes, adaptar materials, desenvolupar noves estratègies pedagògiques d’ensenyament i aprenentatge i modificar la organització dels centres pel que fa a espais i temps. La concepció de canvi i renovació que implica la innovació, implica també la formació d’un professorat competent i progressista capaç de reflexionar i treballar en equip, de cooperar.

Carbonell és molt crític amb els governs i les administracions perquè no són capaces d’atorgar les ajudes necessàries per a aquesta innovació educativa. A les Illes Balears, la Conselleria d’Educació, en la seva proposta per a la elaboració de la concreció curricular “Orientacions per a l’elaboració de la concreció curricular i de les programacions didàctiques.”, permet als centres una autonomia a l’hora de realitzar projectes específics (projectes d’innovació, projectes d’investigació, plans de treball, formes d’organització, integració de les àrees o matèries en àmbits de coneixements) i permet que sigui el professorat qui triï materials, recursos didàctics i realitzi les distribucions horàries específiques. A més, considera que l’educació es troba condicionada pel context econòmic, del qual no hauria de dependre. Així doncs, amb la negativa de governs i administracions en l’ajuda de la innovació, ha hagut d’estar, la comunitat educativa, qui prengui la iniciativa del canvi. El model tecnocràtic de l’ensenyament ha estat un fracàs a l’hora de desenvolupar nous projectes i obrir nous camins a l’educació. De la mateixa manera, quan s’introdueixen reformes en el sistema educatiu, com diu Carbonell, passa tant de temps de la seva gestació fins a la posada en pràctica, que la mateixa reforma s’ha d’anar reformant, de manera que els docents, hi tenen un paper molt important.

Amb la metàfora del puzzle, Carbonell intenta explicar la magnitud del canvi, és a dir, d’aquest procés d’innovació, en depèn tothom i, cadascuna de les peces d’aquest puzzle, és essencial. Armar aquest trencaclosques no és fàcil, perquè de vegades les peces no es poden col·locar, s’han fet malbé i no es poden reparar ni substituir. Alguns enemics de la innovació, serien els models segmentats en disciplines que proposa l’Administració que no deixen treballar d’una manera globalitzada ni sistemàtica. Arribar a un acord entre l’Administració, els educadors, pares i mares i la resta de grups que conformen la societat, és una dificultat a superar per arribar a un consens general i a una participació activa per part de tota la comunitat.

Un altre dels principals problemes de la innovació, que Carbonell compara amb un riu agitat, és l’obtenció de resultats d’aquesta. És un viatge llarg i complicat, però és durant aquest viatge on es van assolint petits objectius. És un procés lent que requereix molta dedicació i ànim, però que a la llarga, dóna resultat. De vegades, el procés no funciona, s’ha de tornar enrere, canviar la metodologia, emprar materials diferents, cercar un altre tipus d’objectius i un altre model d’avaluació. Per això, és un procés dificultós que necessita temps, però que, a la llarga, dóna els seus fruits. Aquest, és un dels altres motius, que potser fa retrocedir l’Administració en la renovació de projectes, que els resultats no són immediats, i que els sistemes d’avaluació, encara són més quantitatius que qualitatius, encara que cada cop, això, està més superat. De la mateixa manera, és complicat establir criteris d’avaluació per mesurar l’èxit de la innovació.

Per impulsar aquest canvi, com ja s’ha dit anteriorment, es necessita principalment la participació de la comunitat docent, que treballa de forma coordinada i conjunta, que té com a bandera la democràcia i la igualtat i que comparteix l’esperit de canvi i la millora de la qualitat educativa. Com diu Carbonell, el professor, mai es troba sol a l’aula. Això significa que ha d’haver-hi una cooperació entre els diferents professionals de l’educació que treballen en els centres per tal de donar resposta a les necessitats que presenten els infants, perquè la diversitat dins les aules suposa un repte molt difícil a superar.
Així mateix, es necessiten professionals competents capaços de ser crítics, realitzar noves aportacions i aprofitar totes les possibilitats que ofereixen les tecnologies, com ara les comunitats virtuals, on diferents grups d’educadors troben un espai per al diàleg i l’intercanvi d’experiències, materials, etc.
Com també s’ha dit abans, el context territorial juga un paper molt important en la innovació educativa. La ciutat, el poble o el barri on es troba situada l’escola, ha de ser capaç d’involucrar-se en l’educació dels més petits, participar en les activitats que organitza el centre, i de la mateixa manera, donar cabuda als més joves en les activitats que ofereix el territori per a un millor espai de convivència, on els uns aprenguin dels altres i on la diversitat sigui un al·licient per al creixement de la comunitat, i no un conflicte social. Així doncs, l’escola ha d’obrir les portes a la societat i, la societat, ha de respondre amb la seva participació. Així mateix, també hauria d’existir una correlació de projectes entre les diverses escoles i centres educatius que hi ha a cada territori, treballar conjuntament per una educació igualitària i globalitzada.
Disposar d’un ambient agradable facilita, també, les relacions interpersonals i dóna l’oportunitat als infants de trobar un lloc on se’ls escolti, se’ls ensenyi i se’ls ajudi a construir el seu coneixement. D’aquesta manera es treballen les competències socials, s’adquireixen hàbits i rutines de forma més còmode, que els permet identificar-se amb determinats col·lectius i col·laborar conjuntament amb la resta de companys. El clima de convivència resulta clau per al desenvolupament integral dels infants.
Els projectes d’innovació educativa no han de basar-se només en determinades activitats o tasques, sinó que han de ser un treball continu i transversal, és a dir, que sigui una dinàmica d’aprenentatge que abraci totes les matèries i àrees de coneixement.
De la mateixa manera que existeixen motivacions per portar endavant aquests projectes educatius, també hi ha factors, que inhibeixen aquest canvi. La pràctica professional es converteix, de vegades, en una rutina de la qual es difícil sortir-se’n. La inèrcia en la metodologia, sobretot, dificulta aquesta innovació. Hi ha reticències per part dels docents, moltes vegades, pel que fa a la formació permanent, cosa que dificulta avançar en la modernització de l’educació. Depenent del centre, també, hi ha actituds i comportaments que miren per l’evolució i millora de l’educació, i que es valoren positivament per part de tota la comunitat educativa de manera que es fa més fàcil poder treballar en equip i trobar una mateixa línia d’actuació pel que fa als projectes d’innovació educativa. Per altra banda, hi ha centres on passa totalment el contrari: curs rere curs es treballen els mateixos continguts, amb la mateixa metodologia i amb uns sistemes d’avaluació objectiva que no donen cabuda al desenvolupament de les competències bàsiques, que són essencials per al creixement del discent i que, segons currículum, s’han de treballar.

Es fa difícil, de vegades, la convivència entre personal docent dels centres educatius. La síndrome “del professor cremat”, és un fort inhibidor dels projectes innovadors. Alguns, al·leguen problemes de cansament davant l’aparició de nous rols, perquè la figura del mestre, també evoluciona. D’altres, s’acomoden al sistema vigent, a causa de la rutina, l’avorriment. És una postura còmode davant el canvi, perquè aquest implica renovar-se, formar-se i molta feina. Aquesta reticència al canvi, a part de malestar dins la pròpia comunitat educativa, també pot donar una imatge equivocada a la gent que veu l’escola des de fora, on es resta, segons paraules de Carbonell, “credibilitat i autoritat” a la feina del docent.

En l’aplicació de les innovacions educatives, els principals beneficiaris dels projectes són, directament, els alumnes. La diversitat de sistemes pedagògics, comporta un trencament en l’aplicació d’aquestes metodologies innovadores. Carbonell, parla del “doble currículum”. La primera part, és la que el docent dedica a activitats com dictats, fitxes, lliçons magistrals, etc. La segona part, en contra de la seva voluntat, l’obliga a seguir una nou sistema pedagògic, més innovador que inclou el currículum, però al qual dedica molt poc temps, perquè suposa una feina i uns coneixements previs que no estan descrits enlloc.