La història de la Mònica no deixa indiferent. Quan el professor ens va dir al darrer seminari que ens posaria un reportatge sobre una nena que era sorda i cega vaig pensar que seria un reportatge qualsevol, d'aquells que busquen la llàgrima fàcil i la compassió dels altres. Però no va ser així. Des del primer moment la vida de la Mònia em va sorprendre.
Reconec que tinc certa sensibilitat cap als nens i nenes que presenten dificultats a l'hora de portar una vida que podríem definir “normal”. Ja havia sentit a parlar sobre casos d'infants amb una discapacitat auditiva i visual alhora, però no podia imaginar-me fins a quin punt poden sentir tot allò que els envolta. Que la Mònica hagi arribat fins aquí, no és una casualitat. Va tenir la sort, entre cometes, de quedar sorda als 6 anys, per la qual cosa va poder desenvolupar una capacitat lingüística que li permet relacionar-se més fàcilment amb tot allò que l'envolta. La ceguesa la té des del primer any de vida. Encara que visualment no pot percepre més que ombres i algunes formes difuminades, les restes que li queden són molt valuoses, tal com expressa ella mateixa: “ si perdés la resta de vista que em queda, em moriria”. El mateix diu sobre les seves restes auditives, que també són mínimes però que li permeten anar evolucionant el seu llenguatge amb l'ajuda d'una logopeda.
Tot i això, la Mònica és capaç de comunicar-se amb gairebé tothom, si més no, a casa i a l'escola resulta una comunicació completament normal. Es comunica a través d'un codi dactilològic, és a dir, parla a través de les mans. Els seus companys de classe han après aquest codi i poden parlar amb ella sempre que els vingui de gust. Així mateix, la Mònica sempre disposa d'un professional de l'educació especial al seu costat, a classe, que l'ajuda a seguir la lliçó. L'any en què es va gravar el documental, la Mònica era la primera noia de Catalunya, sord-cega, en adquirir aquest nivell educatiu. El mèrit no només rau en haver arribat fins aquí, sinó en haver-ho fet en un centre ordinari, en un centre del que podríem dir, és totalment inclusiu. Hi ha assignatures com música i plàstica que la Mònica no realitza, cosa que em fa pensar que, potser, amb els mitjans adequats, podria realitzar en un nivell adaptat a les seves capacitats. Pel que fa a la resta d'assignatures, les realitza sense cap dificultat, simplement amb algú que li tradueixi un codi oral a un codi tàctil. Així doncs, no ha necessitat una adaptació curricular a nivell de continguts.
La Mònica és capaç de fer el mateix que fan la resta de companys de la classe, i per què no dir-ho, potser molt millor. El que necessita és, simplement, un altre mitjà de comunicació que li permeti accedir al món on és tothom. L'escola a la que ha tingut la sort de poder anar, és una escola totalment inclusiva. El més fàcil hauria estat dir, “com queno podrà fer el mateix que els seus companys, que vagi a una escola especial o la fiquem en una aula específica”. És evident que és una postura molt més còmoda, segurament, per als professors i la resta de professionals del centre. Però, i per a la Mònica, que hauria estat millor? Se l'hauria aïllat, se li haurien tallat les ales, se l'hauria, segurament, enfonsat...
A casa, la Mònica, realitza les mateixes tasques que qualsevol altra persona de la seva edat: es prepara l'esmorzar, fa el llit, agafa la motxilla, i se'n va cap a l'escola. L'actitud dels pares és un dels aspectes que més sorprèn. Tal com comenta la seva mare, en un determinat moment del documental, la Mònica no és cap “pobreta”: “qué pobrecita ni qué pobrecita...¡Qué espabile!”.
De segur que per a aquests pares no ha estat fàcil prendre la desició de que la Mònica arribi a ser una nena autònoma, una nena com qualsevol altra. Les dificultats de poder portar una vida completament normal són moltes. La Mònica no tindrà sempre als seus pares, per això, l'ensenyen a utilitzar el bastó, encara que a ella no li acaba de fer la idea. La Mònica necessitarà algú que l'ajudi a fer la compra, a creuar un carrer, a demanar alguna cosa a qui no coneix el seu codi de llenguatge... És per això que els pares van decidir preparar-la per ser una persona autònoma i autosuficient, amb les dificultats i riscos que comporta, però amb la convicció d'haver fer les coses bé i d'haver donat el màxim per a què ella, algun dia, pugui valer-se per si mateixa. L'actitud oberta dels pares ha fet que la Mònica hagi desenvolupat unes habilitats comunicatives que resulten, si més no, impensables en un primer moment. Es relaciona amb els companys de l'escola, amb els mestres, amb els amics, amb la seva família. No només amb els pares, sinó amb els tiets, amb els cosins,.. que amb més o menys dificultats han après el codi dactilològic.
La Mònica ens fa veure el món d'una altra manera. Resulta molt tòpic dir allò de, “nosaltres sempre queixant-nos i hi ha gent que té problemes de veritat”. Sí, i no. La Mònica no em desperta llàstima, ni por, ni tan sols pena... La Mònica em desperta ganes de viure, de somiar, de fer coses, de voler aprendre sempre més i de tot... La Mònica és qui hauríem de ser tots.
