Comentari sobre un article de “El Adarve”
L'article que he escollit per comentar del bloc de Miguel Ángler Santos Guerra, “El Adarve”, es titula Me aburro. M'agradaria poder dir que m'ha sorprès el tema del qual es parla en l'article, però desgraciadament, no és així. Porto treballant 3 anys a les escoles d'estiu d'Eivissa i, la veritat, és que és una frase bastant comú entre els nens i nenes. I no parlo de nens i nenes de 10,11 o 12 anys. Parlo d'infants de 3 i 4 anys! Vaig sentir un dia una monitora que comentava amb una altra: -Però què els passa a aquests nens? Que ja no saben jugar sols? I l'altra monitora li va contestar: -Per això estem aquí, perquè no s'avorreixin!
Hi he pensat tant en aquella conversa... Jo també m'he preguntat què els pasa als nens i nenes perquè s'avorreixin amb l'edat que tenen. Recordo que, quan tenia aquesta edat, em passava tot el dia jugant al jardí: pujava als arbres, omplia pots de terra, feia forats a la feixa, llegia contes, jugava amb les ninetes... Pens que els al·lots i al·lotes d'avui en dia porten una vida tan programada que, quan surten d'aquesta rutina, es perden. No se'ls dóna temps perquè juguin, perquè investiguin, perquè imaginin. Els pares i mares omplen les agendes de les criatures amb tal quantitat d'activitats escolars que no els queda temps per a ells. Ara anglès, ara música, ara natació... Arriben a casa a les dues de la tarda, dinen, miren la tele una estona i ja marxen a les activitats extraescolars. On està el temps que haurien de dedicar aquests nens a llegir contes amb els seus pares? I a cuinar amb ells? I a passejar!? Una cosa tan bàsica com és sortir al carrer amb els pares i anar a passejar, simplement a caminar per la ciutat, pel camp, pel poble... S'obre, davant els ulls del nen, un enorme ventall d'entreteniment.
De totes maneres, aquest avorriment del què es parla, no només afecta els infants. Els adults també s'han contaminat de les presses i la demanda de la societat acutal i tampoc són capaços de sortir d'aquesta roda de rutina i mecanicitat. Tinc la sensació que, a part d'avorrir-se, desaprofiten les seves capacitats i les que ofereix, també, el medi que ens envolta. Preferim quedar-nos el diumenge tirats al sofà de casa mirant la tele. I no és d'estranyar. Portem un ritme de vida accelerat, vivim a contrarellotge i, tot i així, tenim la sensació que mai arribem a tot. Per això, després, quan tenim temps lliure, no sabem què fer. Fa uns anys, va sorgir un moviment social i cultural, podríem dir, que es basava en la filosofia oriental. S'anomena moviment Slow, que, resumit en poques paraules, es basa en portar una vida tranquil·la, sense presses ni estrés i, a més, aprofitar tot el temps lliure que la vida ens ofereix per omplir l'ànima de coneixement i plaer intel·lectual. Llegir, anar al cinema i gaudir de la natura són alguns dels punts en els què es recolza el moviment. Un altre dels temes als que fa referència i amb una especial atenció és al menjar. Què ens passa que mengem com si ens empaitessin? On estan les reunions familiars a l'hora de dinar en les quals es debatia, es comentava, es parlava... Què passa amb el diàleg? Vivim en l'era de la comunicació i cada vegada les persones tenen més dificultats per expressar les seves emocions i els seus sentiments. Sovint he sentit la frase aquesta de:- La culpa la té la tecnologia, que ja ningú sap fer res! Jo diria que la culpa la tenim nosaltres per fer-ne un mal ús, o millor dit, un abús! Hem arribat a un punt que, fins i tot, els infants s'avorreixen davant la televisió. Després hi ha l'ordinador, els videojocs, etc.
La veritat, és que jo, temps per avorrir-me no en tenc. He après, amb el pas dels anys, a prioritzar els meus interessos perquè no vull que se m'emportin ells a mi per davant. Si un dia s'estudia menys, ja s'estudiarà més el dia de demà, però sempre ha d'haver-hi temps per parlar amb un amic, per mirar una pel·lícula, per llegir un bon llibre, per sortir a passejar, per fer esport...
Si aprenguéssim a racionar les nostres activitats i col·locar les nostres preferències vitals per davant de les presses i l'estrés, seríem més feliços i de segur que no ens avorriríem.
L'article que he escollit per comentar del bloc de Miguel Ángler Santos Guerra, “El Adarve”, es titula Me aburro. M'agradaria poder dir que m'ha sorprès el tema del qual es parla en l'article, però desgraciadament, no és així. Porto treballant 3 anys a les escoles d'estiu d'Eivissa i, la veritat, és que és una frase bastant comú entre els nens i nenes. I no parlo de nens i nenes de 10,11 o 12 anys. Parlo d'infants de 3 i 4 anys! Vaig sentir un dia una monitora que comentava amb una altra: -Però què els passa a aquests nens? Que ja no saben jugar sols? I l'altra monitora li va contestar: -Per això estem aquí, perquè no s'avorreixin!
Hi he pensat tant en aquella conversa... Jo també m'he preguntat què els pasa als nens i nenes perquè s'avorreixin amb l'edat que tenen. Recordo que, quan tenia aquesta edat, em passava tot el dia jugant al jardí: pujava als arbres, omplia pots de terra, feia forats a la feixa, llegia contes, jugava amb les ninetes... Pens que els al·lots i al·lotes d'avui en dia porten una vida tan programada que, quan surten d'aquesta rutina, es perden. No se'ls dóna temps perquè juguin, perquè investiguin, perquè imaginin. Els pares i mares omplen les agendes de les criatures amb tal quantitat d'activitats escolars que no els queda temps per a ells. Ara anglès, ara música, ara natació... Arriben a casa a les dues de la tarda, dinen, miren la tele una estona i ja marxen a les activitats extraescolars. On està el temps que haurien de dedicar aquests nens a llegir contes amb els seus pares? I a cuinar amb ells? I a passejar!? Una cosa tan bàsica com és sortir al carrer amb els pares i anar a passejar, simplement a caminar per la ciutat, pel camp, pel poble... S'obre, davant els ulls del nen, un enorme ventall d'entreteniment.
De totes maneres, aquest avorriment del què es parla, no només afecta els infants. Els adults també s'han contaminat de les presses i la demanda de la societat acutal i tampoc són capaços de sortir d'aquesta roda de rutina i mecanicitat. Tinc la sensació que, a part d'avorrir-se, desaprofiten les seves capacitats i les que ofereix, també, el medi que ens envolta. Preferim quedar-nos el diumenge tirats al sofà de casa mirant la tele. I no és d'estranyar. Portem un ritme de vida accelerat, vivim a contrarellotge i, tot i així, tenim la sensació que mai arribem a tot. Per això, després, quan tenim temps lliure, no sabem què fer. Fa uns anys, va sorgir un moviment social i cultural, podríem dir, que es basava en la filosofia oriental. S'anomena moviment Slow, que, resumit en poques paraules, es basa en portar una vida tranquil·la, sense presses ni estrés i, a més, aprofitar tot el temps lliure que la vida ens ofereix per omplir l'ànima de coneixement i plaer intel·lectual. Llegir, anar al cinema i gaudir de la natura són alguns dels punts en els què es recolza el moviment. Un altre dels temes als que fa referència i amb una especial atenció és al menjar. Què ens passa que mengem com si ens empaitessin? On estan les reunions familiars a l'hora de dinar en les quals es debatia, es comentava, es parlava... Què passa amb el diàleg? Vivim en l'era de la comunicació i cada vegada les persones tenen més dificultats per expressar les seves emocions i els seus sentiments. Sovint he sentit la frase aquesta de:- La culpa la té la tecnologia, que ja ningú sap fer res! Jo diria que la culpa la tenim nosaltres per fer-ne un mal ús, o millor dit, un abús! Hem arribat a un punt que, fins i tot, els infants s'avorreixen davant la televisió. Després hi ha l'ordinador, els videojocs, etc.
La veritat, és que jo, temps per avorrir-me no en tenc. He après, amb el pas dels anys, a prioritzar els meus interessos perquè no vull que se m'emportin ells a mi per davant. Si un dia s'estudia menys, ja s'estudiarà més el dia de demà, però sempre ha d'haver-hi temps per parlar amb un amic, per mirar una pel·lícula, per llegir un bon llibre, per sortir a passejar, per fer esport...
Si aprenguéssim a racionar les nostres activitats i col·locar les nostres preferències vitals per davant de les presses i l'estrés, seríem més feliços i de segur que no ens avorriríem.
M’Avorreixo
View more presentations from Any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada